TRIBUNAL SUPREM. SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA. SECCIÓ SEGONA. SENTÈNCIA 963/2022 DE 26 DE 12 DE JULIOL DE 2022
És un honor per al nostre Despatx haver participat activament, en quant a la matèria fiscal de l’assumpte, en la seva part de reclamació econòmica-administrativa davant el Tribunal Econòmic Administratiu de Catalunya, i després acompanyant a les advocades del despatx Cavedo-Fernandez Advocats, fins a arribar a cassació davant del Tribunal Suprem, que va donar lloc a aquesta interessant sentència en la que no es dóna lloc a cassació del recurs plantejat per la Generalitat de Catalunya contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 26 de febrer de 2020, recurs 325/2017, que confirmava el criteri de la recurrent validat pel Tribunal Econòmic Regional de Catalunya en data 22 de juliol de 2016, número de reclamació 08/01690/2014.
La controvèrsia girava sobre l’ adjudicació de l’ habitatge habitual a un dels cònjuges, en una sentència de divorci, adjudicació que donava lloc a un excés d’ adjudicació, sense que aquest fos compensat. L’ Administració va entendre que aquest excés d’ adjudicació gratuït quedava subjecte a l’ impost de donacions, girant la corresponent liquidació per impost de donacions a la contribuent adjudicatària del bé.
Des d’un primer moment es va invocar per part de la recurrent consultes tributàries de la mateixa DGT CAT, amb relació a la resolució 8/2010, també de la DGT CAT, en la qual es donava resposta a la interpretació de la sentència del Tribunal Suprem de 30 d’abril de 2007, en la qual entre altres coses s’establia la no aplicació de l’exempció de l’art.45.I.B 3) de la Llei del ITP-AJD a la dissolució de matrimonis casats en règim de separació de béns, que seran tractats com qualsevol altra comunitat de béns. No obstant això, es reconeixia la no-subjecció a la modalitat de transmissions patrimonials que preveu l’ art. 32.3 del Reglament de l’ Impost als excessos d’ adjudicació que es produïssin per l’ adjudicació a un dels cònjuges de l’ habitatge habitual del matrimoni. En cap cas, ni en la resolució, ni en les consultes anàlogues al cas plantejat (per exemple, la número 423E/2010, de 24 de maig de 2011, o la 433E/2010, de deu de desembre de 2010, de la mateixa DGT Catalunya), s’establia una subjecció a l’impost de donacions per l’excés d’adjudicació declarat i no compensat.
La resolució del TEAR CAT es va “deslligar” perillosament a reconèixer una donació (qualificació rectificada pel mateix Tribunal Suprem en la sentència) però va argumentar igualment la no subjecció de l’excés declarat ni a l’ITP ni a l’ISD, en virtut d’interpretar que la intenció del legislador era disminuir la càrrega impositiva del fet jurídic de la dissolució d’un matrimoni, en virtut dels establerts a l’ art. 32.3 del Reglament de l’ ITPAJD.
El TSJ CAT, per la seva banda, es va centrar en la falta d’animus donandi, ja que l’absència de contraprestació havia estat determinada per la voluntat de les parts que, de mutu acord, decideixen adjudicar l’habitatge habitual a un d’ells sense cap contraprestació, no podent-se considerar una donació als efectes de l’article 615 del Codi Civil en no existir ànim de liberalitat, argument també invocat per la recurrent des de l’ inici del procediment.
El Tribunal Suprem confirma la tesi del TSJ, desestimant el recurs de cassació interposat per la Generalitat de Catalunya, argumentant que
- Si existís un excés d’adjudicació gratuït, com sostenia l’Administració, s’hauria de verificar que existeix un animus donandi, element essencial per qualificar la naturalesa del negoci jurídic celebrat i, per tant, el seu tractament fiscal (d’acord amb l’article 633 del Codi Civil i la pròpia jurisprudència de la Sala Primera del Tribunal Suprem)
- En cas d’existir, aquesta donació sobre un immoble seria nul·la, ja que no consta en escriptura pública (consta en sentència judicial)
- Els excessos d’ adjudicació es regulen en l’ art. 7.2 B) de la Llei de l’ ITPAJD, excloent-se per tant de l’ àmbit de l’ impost de donacions.
- Estableix, finalment, l’ Alt Tribunal, que en tot cas resulta d’ aplicació l’ art. 32.3 del Reglament de l’ ITPAJD, que estableix que no es troben subjectes a TPO els excessos d’ adjudicació declarats que resultin de les adjudicacions de béns en el procés de dissolució del matrimoni, quan siguin conseqüència necessària de l’ adjudicació a un dels cònjuges de l’ habitatge habitual del matrimoni.
Important veure en el fonament de dret tercer la jurisprudència que estableix la sentència que coincideixen amb els arguments jurídics del Tribunal:
- És aplicable als excessos d’ adjudicació en casos de divisió de la cosa comuna el Text refós de la Llei de l’ ITPyAJD, així com el seu reglament, per la qual cosa tal aplicabilitat descarta la caracterització de l’ excés d’ adjudicació com a donació, així com el seu gravamen en tal concepte, en faltar, entre altres requisits, l ‘ animus donandi.
- Els excessos d’ adjudicació estan específicament regulats, amb caràcter general, això és, al marge que provinguin d’ una dissolució matrimonial o d’ altres causes de divisió de la cosa comuna, en l’ art. 7.2B) del TRLITPyAJD, excloent-los per tant de l’ àmbit objectiu de l’ ISD.
- Acotada la modalitat tributària aplicable, l’ art. 32 del Reglament de l’ impost considera un cas de no subjecció, encara que podria ser controvertible que la seva naturalesa d’ exempció, atesa la fórmula emprada en l’ enunciat reglamentari, com aquest Tribunal ha assenyalat en alguna ocasió, afirmant que es tracta d’ una exempció- el dels excessos d’ adjudicació declarats que resultin de les adjudicacions de béns que siguin efecte patrimonial de la dissolució del matrimoni o del canvi del seu règim econòmic, quan siguin conseqüència necessària de l’ adjudicació a un dels cònjuges de l’ habitatge habitual del matrimoni, com aquí succeeix.
Deixeu un comentari