La planificació econòmic-fiscal és molt important en qualsevol aspecte de la nostra vida quotidiana. Realitzar operacions sense tenir-la en compte ens pot portar a situacions molt perjudicials que haurien sigut fàcilment esmenables si haguéssim considerat les diferents opcions quan encara estàvem a temps.

El dia 5 d’abril d’aquest mateix any es publicava una sentència del Tribunal Suprem on es plantejava la següent qüestió: la possibilitat d’aplicar la clàusula rebus sic stantibus a un contracte establert entre els fills i el cònjuge vidu d’una persona difunta. En aquest contracte s’havia establert una renda de caràcter vitalici a canvi de la renúncia a l’usdefruit universal per part de la vídua. Amb la utilització d’aquesta clàusula s’obria una porta a entendre que la crisi econòmica podria ser un factor que provoca una alteració sobrevinguda en els contractes celebrats amb anterioritat, fent que s’alterin les circumstàncies que donaven lloc a l’acord entre les parts (aplicada alguns cops pels Tribunals com és el cas de la Sentència del Tribunal Suprem núm. 1819/2013, de 17 de gener).

Quin era aquí el problema, doncs? En el moment en el que es va celebrar el contracte entre les dues parts (durant l’any 2006), a l’herència del difunt es trobaven una sèrie de societats amb activitats relacionades amb les construccions immobiliàries, mitjançant les quals cada any s’obtenien uns beneficis significatius. Dos anys després, quan arrel de la crisi econòmica aquests beneficis van disminuir considerablement, els hereus no tenien suficients recursos per continuar pagant a la vídua les quantitats acordades.

En un primer moment, l’òrgan jurisdiccional jeràrquicament inferior (l’Audiència Provincial de Gijón) va considerar que resultava d’aplicació aquesta clàusula, donant peu a la possibilitat que els hereus modifiquessin l’acordat al contracte de 2006 segons els beneficis que atorguessin les diferents empreses familiars. Però, a l’arribar al Tribunal Suprem, aquest va considerar que no era procedent l’aplicació de la clàusula ja que “la crisi econòmica de 2008 no comporta, per si mateixa, l’aplicació generalitzada o automàtica d’aquesta clàusula”.

Ara, les parts no poden al·legar que, per la crisi econòmica, es veuen incapaces d’abonar la quantia acordada. En el moment que els hereus celebren el contracte passen a ser els únics propietaris de les empreses i els únics que han de suportar el risc propi de l’explotació empresarial.

El Tribunal Suprem, en aquest cas, conclou amb una consideració en la que val la pena aturar-se: “les parts van poder establir el dret de la vídua a un percentatge dels beneficis de l’empresa, fet que l’hauria fet partícip dels risc de l’explotació empresarial i del mercat immobiliari”. Aquesta previsió podria haver canviat aquesta situació.

Per últim, cal recordar que la commutació de la quota vidual és una institució jurídica que es troba regulada tant al Codi Civil de Catalunya com al Codi Civil espanyol. Tot i això, la seva regulació no serà la mateixa depenent de quin sigui el Codi aplicable al cas concret.

En el cas català, el cònjuge vidu o el convivent en parella estable supervivent tindrà la possibilitat de commutar l’usdefruit universal per una quarta part alíquota de l’herència i, a més, tindrà dret a l’usdefruit de l’habitatge conjugal o familiar.

En canvi, l’article 839 del Codi Civil espanyol permet la possibilitat que siguin els hereus qui tinguin l’opció de satisfer al cònjuge la seva part d’usdefruit, assignant-li, per exemple, una renta vitalícia, ja sigui mitjançant un acord mutu entre les parts (hereus i cònjuge vidu) o en virtut d’un mandat judicial.

Tot i que el cas és propi del veïnatge civil comú, la possibilitat (o no) d’aplicar aquesta clàusula en qualsevol àmbit contractual s’ha de considerar també dins de totes les parts de l’Estat espanyol.

 

 

by Eva Fernández González